Mireia Garzón, fundadora i directora del Ballet Barcelona
El Ballet Barcelona està integrat per ballarins amateur i altres voluntaris que actuen a indrets on hi ha persones que, per diversos motius, no poden anar al teatre. Anteposant la transmissió de sentiments a la tècnica, i sota la premisa que tothom pot gaudir de la dansa, aquesta associació sense afany de lucre porta més de dos anys fent brillar els ulls de presos, sense-sostre, immigrants il.legals, nens hospitalitzats... Parlem amb la seva directora i fundadora, Mireia Garzón.
Qui pot formar part del Ballet Barcelona? Qualsevol. Som un grup força heterogeni, amb edats que van dels 15 al 68 anys, sobretot noies però també nois. Tenim universitaris, cambrers, contables… La meitat no havien practicat mai dansa abans, però això no és cap obstacle. La nostra filosofia és que tothom té la capacitat d’expressar-se mitjançant el moviment. Per això, amb l’ajuda de professores amb experiència professional, adaptem els papers dins de les coreografies a les capacitats de cadascú.
Però no és una escola de dansa, oi? No, això és molt important. A Ballet Barcelona es ve a fer un voluntariat social. Per suposat que aprens i et diverteixes, però sobretot vens a donar dansa als altres. En principi deixem que el soci auto-reguli la seva implicació, sempre amb un mínim compromís per assistir als assajos amb regularitat. Si t’apuntes a totes les coreografies que preparem assajaràs dues hores els dimecres i divendres.
Només balleu dansa clàssica?
On és la vostra seu? Assagem a una sala de dansa de lloguer al barri de Sants; ara estem esperant obtenir un despatx al Casal d’Associacions Juvenils de Barcelona, on podrem reunir-nos per fer assemblees i centralitzar les qüestions administratives.
Com escolliu els llocs on actueu? Acceptem totes les propostes sempre que tinguem disponibilitat de dates, i ens adaptem a qualsevol espai. L’únic requeriment és ballar per a col.lectius exclosos de l’oferta cultural. Fins ara ens hem mogut per Barcelona i rodalies, però aquesta primavera actuarem al Papiol i al juliol participem en una vetllada benèfica a Londres.
Com reacciona el vostre públic? Tothom es mostra molt agraït i sorprès. En molts casos descobreixen la dansa per primer cop, i la novetat atrau. Això em fa pensar en alguns polítics que han demostrat una actitud força desconsiderada envers la dansa amb l’excusa que no té prou públic. Realment hi ha gent que vol descobrir i conèixer, només cal que se’ls doni facilitats per fer-ho.
Com financieu el vostre projecte? Principalment amb la quota mensual dels socis (12€, estudiants i jubilats 8€), que serveix per pagar la sala d’assaig, el vestuari i altres materials; ningú no cobra cap sou. També rebem donacions voluntàries de simpatitzants, i l’any passat vam fer una actuació per al públic en general que ens va servir per recaptar fons. Més d’un cop hem demanat subvencions públiques, però fins ara no hi ha hagut sort…
Teniu previst establir col.laborar amb altres entitats similars? El meu somni seria crear un anell de grups de dansa agermanats amb Ballet Barcelona a diverses ciutats d’Europa. Això possibilitaria fer intercanvis, com el que recentment hem fet amb el Chelsea Ballet de Londres, el qual va ser el referent per crear el Ballet Barcelona; van venir cinc ballarins d’allà a ballar amb nosaltres a un centre de salut mental i els vam allotjar a les nostres cases. Va ser una experiència fantàstica per tothom.
Quin ha estat el moment més gratificant dels que has viscut al Ballet Barcelona? Sense dubte, la primera actuació. Va ser la nit de reis del 2005, a l’escenari de l’Hospital de Sant Joan de Déu. Veure aquells nens ingressats somrients, extasiats i transportats a un món màgic et remou per dins. És indescriptible. Des d’aleshores ens han cridat cada any!
Thomas Noone o com apropar la dansa a l'espectador El proper dia 18 s’estrena al Mercat de les Flors la peça “Mur”, fins ara la més ambiciosa en l’exitosa trajectòria de la companyia Thomas Noone Dance. El seu director, el ballarí i coreògraf britànic Thomas Noone, demostra que la dansa contemporània pot resultar accessible a l’espectador novell sense haver de renunciar a les seves plenes potencialitats estètiques i conceptuals. Entregat a la plasticitat visual del moviment i atent la coherència narrativa i espaial de les seves obres, Noone otorga una gran importància a la música i a l’escenografia com a parts d’un sentit global. Aquí acostuma a aparèixer la idea de límit, separació, soledat. Una idea sempre suggerida abans que explicada, que busca matisos, que es desvia de la raó per endinsar-se en el terreny de les emocions. I aquestes, afortunadament, són patrimoni universal. Què guanya el Mercat de les Flors respecte de la temporada anterior? En aquesta temporada fem explícit ja el projecte de Centre d’Arts de Moviment. Tota la programació s’orienta en aquesta línia i comencem a proposar activitats paral·leles als espectacles en quatre direccions: suport a la creació, amplitud d’estils, facilitar l’accés a públics diversos i treball en xarxa amb el nostre entorn. Quins nous reptes aspira aconseguir? Dos reptes importants per nosaltres són la visibilitat i la presència constant de la dansa en les programacions de la ciutat de Barcelona. Això vol dir que la gent pugui veure dansa i aprendre a estimar-la. El Mercat ocupa ara una bona part de la programació de dansa a la ciutat. Quins són els avantatges i els perills d’aquesta “centralització”? Nosaltres com a espai públic ens adaptarem al que puguem intuir que és necessari en cada moment. Donarem suport a qualsevol altre espai que s’animi a programar més dansa i, si deixéssim de ser necessaris per programar, buscaríem una altra funció. Sempre parleu de “públics”, en plural. Quins “públics” busca el Mercat de les Flors? Busqueu també captar el públic que vagi a veure dansa per primer cop? Hem definit un esquema de treball que comprèn tant els professionals com el públic que s’enfronta a la dansa per primer cop. Intentem en la nostra comunicació deixar clar a qui va destinada cada una de les propostes per no generar frustracions innecessàries. El que sí pensem és que ens adrecem a públics intel·ligents i que saben valorar la qualitat i el context en el que es presenten. Per què creus que hi ha tanta gent a Catalunya i Espanya que encara no sap el que és la dansa moderna o contemporània, o que ni tan sols en té referents visuals? Hi ha un dèficit històric en la presència de la dansa a les programacions i sobretot en els mitjans de comunicació. Fins ara tampoc s’han ofert eines ben treballades als professors perquè introduïssin la dansa a l’escola. Els ballarins s’haurien d’esforçar més per fer que el seu art fos més accessible al gran públic? En la dicotomia artista-públic hi ha posicions diferents. En el nostre cas pensem que una programació ha d’oferir ponts de diàleg i d’encontre entre uns i altres: oferir-li al públic mecanismes de comprendre el treball i a l’artista les millors condicions per a l’encontre amb el públic. A pesar de tot, consideres que comença a aparèixer, per fi, un interès més o menys destacat per la dansa a Barcelona? En el meu primer any al Mercat hem notat un fort interès i una gran acceptació de les nostres propostes, algunes d’elles prou complexes. Crec que sí, però encara falta molt per a la normalització. Com valoraries l’estat actual de la dansa a Barcelona a nivell de creativitat i sensibilitat estètica per part de ballarins i coreògrafs? Depèn de amb qui ho contrastem. La creativitat demana treball, temps i recursos. Hem perdut l’atenció que durant un temps va tenir la dansa que es feia a Barcelona però crec que la podem recuperar o almenys seguir en sintonia amb la dansa que es fa en altres indrets. A l’hora de presentar la vostra programació, plantegeu la pregunta: “quins són els límits de la dansa?” i al mateix temps us definiu com a “centre de les arts del moviment”. Realment té sentit continuar parlant de “dansa”? En aquest moment s’està jugant amb els dos conceptes. Per als professionals cada vegada té menys sentit parlar de ‘dansa’ en el sentit tradicional. Per al públic general entenc que la noció de moviment els sembla estranya, però també és veritat que si anuncies ‘dansa’, llavors, davant d’algunes propostes artístiques, hi ha qui es fa la pregunta: això és dansa? El ballet clàssic queda definitivament descartat de la programació del Mercat? No, en absolut, però no tenim les condicions d’escenari per a fer un ballet clàssic dels del segle XIX. El que sí que fem és espectacles que utilitzen la tècnica clàssica com a codi bàsic de treball de coreògrafs actuals. Quin nou rumb seguirà el Mercat en un futur proper? Acabarà desapareixent la programació de música i festivals d’audiovisuals per esdevenir un centre dedicat en exclusiva a la dansa? Amb tots els festivals ja hem traçat camins d’aproximació en la programació d’enguany. Per nosaltres els festivals són una manera de fer una mirada més profunda cap a temes potser tangencials però que ens interessen, i establir relacions amb altres disciplines que els artistes fan de manera natural quan estant creant. S’estan ordenant, però no crec que hagin de desaparèixer de la programació.
Loreto San Juan, en busca de la danza interior
Loreto San Juan es bailarina, coreógrafa, profesora de danza y terapeuta. De origen chileno, ha residido durante casi tres décadas en Barcelona, donde ha colaborado con creadores de otras disciplinas como las artes plásticas, el vídeo o el arte sonoro. Paralelamente, y gracias a sus diez años trabajando para la fundación ONCE, ha desarrollado un método terapéutico que le ha permitido mejorar la autoestima de personas ciegas a través de la danza.
¿En qué consistía tu método para enseñar danza a invidentes?
¿Cómo puede uno descubrir su propia danza?
¿De qué manera motivas esto, cómo lo provocas?
Entonces, ¿los cánones son innecesarios?
¿Eso les ayudaba ellos emocionalmente?
¿Probaste el método con personas que podían ver?
¿Crees que la danza, por ser una forma de expresión que usa el propio cuerpo, es especialmente propicia para este reencuentro?
¿Está infravalorada la espiritualidad?
De ahí parte tu trabajo…
¿El arte es exploración?
Juan Eduardo López, director del festival Dies de Dansa
La Marató de l’Espectacle es una asociación no lucrativa que lleva más de dos décadas organizando eventos culturales con el objetivo de acercar las artes contemporáneas al público general. Entre sus proyectos, gratuitos y situados en espacios públicos, está Dies de Dansa - Festival Internacional de Danza en Paisajes Urbanos, que este año (30 Junio - 3 Julio) celebra su decimoquinta edición tras el éxito de público de las anteriores. Juan Eduardo López, su director y miembro fundador de la asociación, nos habla acerca del festival: ¿Bajo qué criterio se escogen las compañías participantes en Dies de Dansa? La diversidad de las propuestas es la base del festival. Intentamos mostrar las diferentes tendencias y lenguajes de la danza contemporánea. Hay mucho de intuición y de olfato, después de ver muchísimos trabajos a lo largo del año. ¿Cómo suelen reaccionar los bailarines ante la propuesta? ¿Ellos deciden donde bailarán? Al principio algunos eran algo reticentes, pero con el tiempo han sido cada vez más receptivos, sobretodo las nuevas generaciones de creadores. Ellos pactan con la organización los lugares donde bailarán según las posibilidades reales que tengamos. Hay una gran cantidad de museos en la propuesta, gracias a ellos y a sus aportaciones también es posible el evento. Además son lugares muy atractivos arquitectónicamente, protegidos del ruido y de la contaminación visual, y eso motiva a los bailarines. ¿Las piezas se crean especialmente para esos espacios? Algunas sí, sobretodo las que resultan de los talleres, pero en general son obras preexistentes; una producción específica requeriría trabajar mucho tiempo in situ y eso escaparía a nuestro presupuesto. Cuando surgen complicaciones a la hora de adaptar obras que habían sido pensadas para el teatro, prefiero que haya una improvisación con el espacio, una acción coreográfica o una propuesta de juego. ¿Crees que el espacio urbano de Barcelona está muy deshumanizado? No, pero corre el peligro. Barcelona es una ciudad mediterránea y latina, por lo que la vida en el espacio público es vital. Lamentablemente, tantas restricciones para su uso están poniendo barreras a las manifestaciones naturales de la gente, muchas de las cuales son maravillosamente creativas y lúdicas. Nuestra intención es trabajar sobre el espacio público en su conjunto, no sólo con los elementos físicos que lo componen sino también con las manifestaciones sociales que allí se manifiestan. No queremos utilizar el espacio sino integrarlo. Este año el festival estará también en Sitges y en Mataró. ¿Tenéis pensado ampliarlo a otras localidades? Nos seduce muchísimo la idea. Queremos potenciar el desarrollo de la danza en otras ciudades catalanas, impulsando sus compañías locales y propiciando que actúen allí compañías internacionales. Ya tenéis la experiencia del proyecto Ciudades que Danzan… Sí. Hemos impulsado esta red desde Barcelona con mucho esfuerzo y aunque hemos contado con muy pocos apoyos al final hemos logrado que 25 ciudades del mundo participen, cada una con su propio festival. Intercambiamos información con las otras ciudades y establecemos bases para apoyarnos y desarrollarnos: un congreso anual, proyecciones de vídeos de otros festivales, coproducciones… Cada festival tiene su independencia dentro del objetivo común de acercar el arte a la comunidad. ¿Qué dirías a los que piensan que la danza es para las élites? No me preocupa. Considero la danza como una expresión básica de la riqueza que lleva el ser humano en su interior y por ello creo que tanto la danza como cualquier arte contemporáneo son sumamente comprensibles por la comunidad. Lo importante está en saber comunicar. Son muchos los que no saben hacerlo y se protegen diciendo que la danza es para una élite.
Natàlia Vignatti, guanyadora del IX Premi coreogràfic AP 9 Barris
La jove ballarina barcelonina Natàlia Vignatti, juntament amb l'holandès Sasker Polman, és la guanyadora del IX Premi Coreogràfic de l’Ateneu Popular Nou Barris, que va tenir lloc el passat 22 d’Abril. La peça, amb el títol de “What A Child Doesn’t Remember”, està inspirada en els records misteriosament amagats a la ment i la podrem veure molt aviat a Barcelona.
Quina ha estat la teva formació? Vaig començar a l’escola Area. Hi ballava matí i tarda, i m’ho compaginava amb classes al Ramon Solé i la Caldera. També he estudiat a Londres i ara vinc d’Holanda. És important estudiar fora perquè t’enriqueix a molts nivells, sobretot he a nivell expressiu. Ara és quan començo a comprovar el resultat del que he après tots aquests anys.
Com va ser l’experiència a Holanda? Vaig estudiar amb diversos professors; investigava tota mena de tècniques i sobretot intentava disfrutar amb el que ballava, que és el més improtant i alhora el més difícil. Vaig estar a la fundació Henny Jurriens Studio; allà va ser on vaig conèixer en Sasker i on vam començar a crear la peça.
Quines expectatives tens després d’haver guanyat el premi? És tant recent que encara no ho he digerit del tot. La veritat és que no m’ho he parat a pensar. Vull marxar un temps fora per continuar investigant. També vull audicionar... I a veure què passa, estic molt oberta a tot.
I en Saskin? Ha tornat a Holanda. Portava ja uns anys allà fent contemporani i clàssic. Ha ballat amb diverses companyies i va fent diferents treballs, performances, projectes... Ara, per exemple, està treballant a Amsterdam i per això la primera actuació que et dóna el premi no la podem fer.
El premi també dóna actuacions? Sí, a part del premi monetari també hi ha dues actuacions remunerades.
I després, us plantegeu formar la vostra pròpia companyia? Estem molt lluny. Si ens vingués de gust allargar la peça a 50 minuts i vendre-la, llavors suposo que ell vindria o jo tornaria cap allà, però de moment no ho tenim planejat perquè no tenim la seguretat que requereix un canvi com el que hauríem de fer.
En què et beneficia el premi a nivell personal? Em sento orgullosa d’haver fet aquesta peça i que hagi agradat. No suposa un gran canvi, però sí m’aporta més confiança en mi mateixa.
I a nivell professional? Espero que ajudi a donar-nos a conèixer una miqueta però no crec que a partir d’ara comencin a arribar programadors interessats per la peça... Tant de bo! Però encara no ha passat. De moment em plantejo audicionar per companyies, ballar, continuar creant alguna coseta i sobretot poder-la mostrar, tot i que és difícil, perquè no hi ha ajudes suficients per gent novell i les mostres es limiten a centres cívics.
Poques ajudes per la dansa... Sí, ara per exemple han tancat l’Espai. Crec que haurien de pensar una mica més en aquest àmbit de la cultura. Una teatre com aquest donava moltes oportunitats que evidentment s’han fos. Les companyies més joves s’han de buscar la vida, perquè els teatres que programen dansa no s’arrisquen davant d’un públic tan minoritari. Programen allò que la gent ja coneix, allò que segur que fa vendre entrades.
Quina sortida us queda, doncs? Bàsicament els centres cívics, són els que t’ajuden més. Tot i així les actuacions no són sempre remunerades. Depèn del centre... Però si cobres, mai no és molt. Així que bàsicament actues per amor a l’art.
Sembla complicada la vida del ballarí novell... Sí, és totalment vocacional. Ho fas perquè t’agrada i evidentment que t’has de guanyar la vida, però et sacrifiques, i si cal treballar els caps de setmana en un bar, ho fas. |